Abstenció

O bé: Eleccions 1ª part


Celebració del referéndum per l'aprovació del nou Estatut de Catalunya amb la victòria del sí marcada per la fluixa participació.

Es van llevar ben d'hora, fet que només agreujava el mar humor que la Maria portava a sobre tot el cap de setmana. La culpa del seu estat d'ànim la tenia sobretot la maleïda sensació de no haver pogut aprofitar els dos dies tal i com els venia de gust: A la casa de la platja i descansant. Que el seu marit, el Pep, sembles indiferent al respecte no ajudava gaire. Semblava que feia bastant bon dia, contradint la previsió; potser encara podrien "arreglar" el diumenge.

Però primer van enfilar cap el geriàtric on era el pare de la Maria. No era la visita semanal, que ja l'havien cursat dimarts passat, com tots els dimarts. S'hi havien d'arribar per causes excepcionals: El dimecres a la nit van trucar de la direcció que s'havia produït un "incident" amb el seu pare com principal protagonista. Incident que la persona que els trucava qualificà com "una mica greu per la convivència del centre"..."Fora bó que s'hi acostessin per tractar-ho personalment, si us plau".

Va deixar el Pep al cotxe - "vols que t'hi acompanyi? No, no es necessari. Què sí, ja t'hi acompanyo, dona! No, millor hi parlo sola, que hem posaré menys nerviosa. Bé, no triguis gaire" - El comentari final, el Pep, se'l podia haver estalviat. Va haver de tragar dos cops i fer-se la despistada, aturant-se i remenant el bolso uns segons, perquè li baixés la mala llet i no entrar-hi amb ganes de menjar-se algú. Des del cotxe va sentir la veu del seu marit - "Què busques? No res, el móbil".

La Maria va passar la recepció i el saló-menjador a tota presa, sense mirar gaire al voltant i dient bons dies a l'aire; no volia que l'enxampessin abans que hagués pogut veure el seu pare. El va trobar com sempre: Amb la cadira de cara a la finestra, de costat a la taula on prenia tots els àpats. Com que era molt d'hora, encara no les nou, s'hi veia molt poc moviment; a diferència de les tardes dels dimarts, s'hi respirava tranquilitat i silenci. A l'altre banda de la taula del pare de la Maria, només un altre iaio esperava assegut, amb un got d'aigua a la mà, que se servís l'esmorzar. Les cambreres ja movien. La Maria es va ajupir davant el seu pare, va collir el mocador que tenia aquest sobre les cames i va eixugar-li la vora del ull esquerra, que després de l'embòlia sempre llagrimejava.
- Bon dia, pare. Has vist qui ha vingut, quina sorpresa? - va dir en veu molt baixeta. El pare la va mirar i va allargar la mà fins posar-li al cap, amb dolçor.

Alguna de les cambreres devia d'avisar el director, el senyor Pérez, perquè la Maria el va veure arribar parlant-li de lluny:

- Ja fa uns dies que els esperem. Els vam avisar el dimecres.
- No he pogut venir abans; he tingut molta feina.
- Sort que m'ha trobat avui, si no no hagués pogut parlar amb vosté i és important. Normalment no hi sóc els diumenges; avui sí, per les eleccions. Però normalment, un diumenge no m'hauria trobat.
- Sí, no m'esperava trobar-lo. - la Maria hauria preferit parlar el que fos que havia passat amb qualsevol de les infermeres. El director va passar per alt el comentari, com si no l'hagués sentit, va acostar una cadira i va seure. A la Maria encara la va fer sentir-se més molesta amb aquell imbécil el que decidís exposar "l'incident" allà mateix, sense ni tan sols portar-la al seu despatx o fer un apart.
- L'altre dia el seu pare va tornar a tenir una actitud violenta. Pensi que no és el primer cop que passa - com si la Maria no ho sabés, que no era el primer cop - Es fa molt díficil passar per alt aquestes situacions que dificulten la convivència de tots els avis...
- Ja ho hem parlat abans, sr. Pérez - va interrompre'l - El meu pare està malalt, vosté ho sap millor que jo. Em sap molt de greu pel senyor que hagi rebut, molt de greu. Digui'm: Qui és l'altre avi a qui va fer mal? M'agradaria disculpar-me amb ell, en nom del meu pare.
- De fet podria haver sigut pitjor perquè era gent de fora. I dic que podria haver sigut pitjor, perquè fins i tot ens podrien haver denunciat. Al centre vull dir. Imaginis - va dir sever el director.
- Ha pegat a visites d'un altre avi? - es va posar de peu la Maria, que encara era amb el mocador del seu pare a la mà, posant més atenció en el que deia aquell brètol.
- Més o menys. Havien vingut pel tema de les eleccions, per informar els avis. Però en fi, això no és trascendent. El fet és...
- Perdoni - la Maria va tornar a interrompre el Director, sobtada pel que el senyor Pérez considerava intrascendent - Van venir qui? I a informar els avis... de què?
- Com sempre que es fan eleccions - va assentir el señor Pérez - Alguns partits ens envien representants per informar els avis...
- Com cada cop que es fan eleccions? - la Maria no se'n sabia avenir - Com és possible que vinguin aquí a menjar el cap als avis i vosté deixi fer? Però com és possible això?
- Escolti, els avis també tenen dret a estar informats o és que a vosté no li sembla!- la discussió va pujar de to.
- Si a algún d'ells l'interessa anar als mítings que fan els partits, donc molt bé: Que vinguin aquí a recollir-los i els hi portin. Però venir a fer-lo aquí, mare meva, quina barra! Què potser venen del partit que vota vosté, senyor Pérez, o venen de tots?
- Escolti no li consenteixo que posi en dubte la meva integritat - es va posar en peu l'home, notablement molest i esverat.
- Miri, senyor Pérez, no tenim res més que parlar - va dir la Maria amb veu molt més calmada - si vol que li digui, ja els està bé el que es van trobar.
El senyor Pérez va marxar sense dir res més, enfurismat. La Maria va tornar a ajupir-se davant del seu pare.
- No et preocupis que no et faran fora. Els diners són el que importa, com a tot arreu - va xiuxiuejar la Maria.
- Va ser boníssim; el seu pare va estar fantàstic - va sentir que li deia l'avi de l'altre costat de la taula. La Maria va tornar a posar-se de peu i va veure que somreia - El seu pare els va fotre fora. Es va adonar de seguida qui eren i a que venien, i tant bon punt es van acostar a aquesta taula, va agafar el bastó i va començar a fotre bastonades, cridant "Visca Catalunya, botiflers! Visca la República". Gairebé s'aixecava de la cadira. Mare de Déu si hagués vist les cares de por que feien! I el Pérez també, que anava amb ells - L'avi es moria del riure i ho anava explicant entre gargallades. A la Maria se li va contagiar el riure. - El seu pare es fa el tonto, però no en té un pèl de tonto, ja ho crec que no en té! La va fer ben grossa l'altre dia!

Va sortir encara rient del geriàtric, pensant en l'escena d'aquells propagandistes fugint d'un avi en cadira de rodes que fumia cops de bastó a l'aire. Va pujar al cotxe i abans que el Pep digués res, li va deixar anar:
- Escolta: T'interessa molt votar? Perquè si no t'interessa gaire agafo directament l'autopista i tirem cap a dalt.
El Pep la va mirar confús, bocabadat. Va haver de pensar abans de respondre:
- No ho sé... Però no ens hem llevat tan d'hora per tot això del teu pare i de votar?
- Mira, sí, però ara m'és igual. Jo passo; Tu hi vols anar? Si vols anar a votar, tornem, però si no, agafo directament l'autopista, que al meu pare ja l'he vist.
- No, fes, fes. A mi m'és igual. Maria, què ha anat tot bé allà dins, amb el teu pare?