Esquizofrènia catalana

España se juega su pase a los cuartos de final del Mundial de fútbol contra Francia

Si el partit no té una trascendència especial, en Jordi ho viu relaxat. Fins i tot encara, si el resultat acaba per ser desfavorable, el dia següent es permet el luxe de punxar aquells companys de feina que avui, que sí que és un dia que la selecció espanyola s'ho juga i que el partit s'ho val, s'han encarregat des de primera hora de fer que no es parlés d'una altra cosa. En canvi, en dies com avui, a en Jordi no el deixa viiure la sensació d'estar dient una mentida a tothom tot el dia.

Comença per parlar de futbol, com sempre, amb aquells que avui no podran pensar en res més, nerviosos. Avui només volen saber que en penses, només volen trobar comentaris que els donin ànims - "Què farem avui? Què farem, Jordi?" - I si sempre parla de futbol, donc avui no es pot fer l'orni, tot i que ho preferiria mil vegades - "No ho sé, jo dic que guanyaran, no? Tant de bó, Jordi, tan de bó. Tu no estàs nerviós, Jordi? No home, no!" - Però sí que està nerviós, sí. Però no pel partit, sino que li han entrat els nervis quan ha tingut que contestar, no fos cas que se li notés. Però que se li notés, el què?!!

Després sempre et trobes amb algun d'aquells altres, que ja ens coneixem, perquè aquestes coses de seguida es noten - "Com patiràs per Espanya aquesta nit, eh, Jordi? Sí, donc ves que tú, no vegis!" - I tots dos riuen i tots dos miren a un cantó i l'altre, no fos cas que per allà voltés algun dels que porten tot el dia mossegant-se les ungles, desitjant que arribi el partit i se'ls acabi el patiment. Tampoc és per res, que no s'han d'amagar de res. Però, mira, per si de cas, no és cosa de molestar ningú.

El dinar a casa, amb el pare que és de Granada, es passa en aquests casos sempre parlant del partit, de si són dolents els altres i de com han jugat de millor els nostres durant tot el campionat, discuteixen per tal o qual jugador o tal o qual decissió del seleccionador, es tornen a posar d'acord, es foten amb l'altre equip. Quan marxa el Jordi es creua a la porta amb el seu germà, que entra. Es fan dos petons - "Com va tot noi? Quina merda aquesta nit, a veure si perden d'una vegada, eh Jordi! A veure, a veure, que els madrilenyos s'estan posant molt pesats" - S'alegra, envergonyit, que el seu germà hagi arribat tard per dinar. Té la sensació que s'ha posat vermell, però no n'està segur.

Si el Jordi decideix sentir la ràdio, també es fa un embolic quan sent els comentaris dels periodistes que escolta sempre: "Mira'ls que poc s'enrecorden de les seleccions catalanes, avui!" es diu per si mateix. I li fa un efecte de bàlsam fins que s'adona que s'està mirant en el mirall i es torna a trobar un hipòcrita. "Merda! tan de bó fitxés avui el Barça una estrella i parlessin d'això!" pensa.

Així que el Jordi sempre prefereix mirar-se aquests partits sol. Si fos cas que algú el convida, s'inventa una excusa. I amb una cervesseta a la mà s'enyora de l'emoció dels partits que el fan vibrar, però se sent relaxat de no tenir que dissimular-ho. Quan sona, s'en riu per dins que l'himne d'Espanya no té lletra, no ho pot evitar. I quan es fa el primer gol, s'alegra. De seguida, per això, surt per la tele gent saltant amb banderes amb el toro i no s'hi veu, no s'hi veu gens. No gaire després arriba una altra celebració. Aquest cop les cameres enfoquen un abatut jugador català del Barça, amb les mans al cap. I en Jordi pensa com li quedaria la samarreta de Catalunya, però li costa, perquè no està segur de quin color seria.