Al tramvia de les 19:12

Descarrila y vuelca un vagón del metro de Valencia

En Joan cada dia agafa el tramvia a la mateixa hora, quan surt de la feina, amb preses com tothom va, amb ganes d’arribar a casa. Encara sort que no és una línia que porta molta gent I s’hi pot anar bastant bé, fins I tot asseure’s molts dies. Ja fa unes tres setmanes que la va veure per primer cop. S’hi va fixar des de l’andana I ara li fa vergonya recordar que va caminar per acostar-s’hi I poder entrar en el mateix vagó. És una noia rossa, alta I prima. Maquíssima. El dia següent, com si s’haguessin complert els desitjos d’en Joan, tornava a ser allà, esperant el tramvia a l’andana, a la mateixa hora. Tenia els ulls de color mel, expressius, la pell clara, llavis d’un rosat viu, sota un nas fi I petit, llavis contornejats com els hauria pintat un dibuixant per la seva heroïna de còmic. Des del tercer dia que va tornar a ser al mateix lloc, a la mateixa hora, que el Joan surt de la feina excitat I més content, mirant només de no fer tard per trobar-la, confiant que ella allà hi serà. La mitja melena li cau suau sobre les espatlles, suau com són les faccions del seu rostre. Ja fa tres setmanes que cada dia van junts, fent el mateix viatge. El Joan baixa abans I ella segueix. No pot deixar de fixar-se cada dia en ella, la seva roba sempre li escau. Té una molt bona figura I vesteix sport, desenfadada, però cada peça de roba és una evidència del cos que hi ha a sota. I ella no s’en amaga. Tot l’escau tant. Al principi va tenir por que ella s’adonés: Cada dia al mateix vagó I ell que la mira sense poder parar de fer-ho! Va provar d’anar per tant, algun dia, una mica més enllà. Si ho feia, intentava sempre, això sí, col•locar-se de manera que la pogués veure bé. Era una sort que aquella línia no fos mai gaire plena! Arriba la seva parada I ha de deixar-la allà. Hauria volgut saber fins on anava ella.
Potser cap al final de la segona setmana, ella era allà, esperant de peu, amb uns texans I una samarreta ajustada I curta, per sobre del melic, el Joan arribava a tota pressa, li va sembla que ella el mirava. Va continuar caminant una mica nerviós, amb el cap baix. Quan va tornar a alçar la mirada, gairebé a sobre d’ella, seguia mirant-lo, no va tenir esma de parar I en creuar-se ella el va somriure I en Joan, per sort, va saber fer el mateix. No va parar fins que se li va acabar l’estació. Quan va venir el tramvia, va haver de caminar enrera per poder-hi entrar, perquè el comboi no era tan llarg.
La noia l’havia reconegut I des d’aquell dia que es somriuen al veure’s, més endavant ella hi va afegir al somriure una salutació I el Joan, ple de goig, va fer el mateix. Cada dia amb il•lusió, el Joan espera que es ella el vegi per poder dir-li un hola amb els llavis, sense só. Ella el respon amb el seu preciós somriure. Després, s’hi està no gaire a sobre en el vagó, no fos que l’agobiés. Però ja no el preocupa excessivament. Quan baixava, ella es queda seguint camí. Li hauria agradat saber on vivia, si tenia parella. Segur que en tenia. Era tan maca. No es pot ni a imaginar com arribar a trobar la manera de preguntar-li, perquè si no hagués sigut per ella, ni tan sols s’atreviria dir-li l’hola que passa el dia sencer esperant dir-li.

L’Anna no fa gaire que ha començat en la seva nova feina. Per fi ha trobat el que buscava. Des que va sortir de la universitat que ha fet de tot. De cambrera als bars de nit té una llarga experiència I ja estava més que farta de tios que li tiren els trastos una nit sí I una altra també. No ho trobarà gens a faltar. Porta uns dies de nervis que, poquet a poquet, ja es van passant. Ben bé un mes a la feina, una ja s’hi va trobant. No és el lloc més alt és clar, ni tan sols s’hi acosta. Però ja ho sabia de sobres abans d’agafar-ho. Com diu son pare, s’ha de començar des de baix! Sense més ni més s’ha organitzat una de aquelles sortidetes, “cervesa després de la feina, qui s’hi apunta”, que tant sovint es fan a Madrid. La gent es molt jove a la oficina. L’Anna ha trobat molt bon ambient, la veritat és que està encantada. Ha pensat que hi havia d’anar, que li vindria molt bé, per integrar-se I tot això, I no se n’ha penedit gens. Ha rigut tant! Se sent satisfeta. Mira el rellotge, són gairebé les deu I tanta cervesa sense sopar pràcticament, uff! Millor marxar abans de començar a dir tonteries, que només porta dos dies I encara ho podria espatllar, ara que tot ha engegat tan bé. Tots han insistit que es quedés, està tan contenta, quins companys més macos! Encara es prou d’hora per agafar el tramvia. Quan hi arriba, tot I així, només n’hi ha un home assegut, esperant-lo. L’Anna s’hi fixa bé, perquè li sembla que no pot ser. Atrevida com és, camina a poc a poc per atansar-se I distingir-lo millor. L’home es gira I la mira amb una els ulls ben oberts, amb una expressió exagerada que l’Anna no sap llegir. Se li passa de sobte la valentia, aparta ràpida la vista. Sens dubte és el mateix noi, el que es troba cada dia. Es queda petrificada uns segons, pensant en la situació. No pot estar-la esperant. La està esperant? No s’ho pot creure. Se n’adona que està espantada. Mira cap a ell de reüll, amb els braços encreuats I el cap cap endavant, per sota dels cabells que li cauen sobre la cara. Continua assegut, no es mou. Si us plau, que no es mogui. Li sembla que fa un gest just alhora que veu passar per darrera d’ell una llum verda que s’hi acosta. En un moviment ràpid, esglaiada, dona mitja volta, para el taxi I s’hi puja d’un salt.
L’Anna ho passa malament tres, quatre dies, una setmana. Una setmana més tard, es decideix a parlar amb el seu cap, l’explica el que l’està passant, no li vol donar importància, el seu cap s’ofereix a intervenir. No, no serà necessari, l’Anna ho prefereix així, prefereix no donar-li més importància, tot I que si li fa un nus a la gola I gairebé es posa a plorar. Només demanar poder sortir un quart d’hora abans, després no, perquè té por que l’esperi. El seu cap no hi posa cap objecció I es torna a oferir per tot el que pugui ajudar-la.

El Joan va en camí de la parada del tramvia aixafat per la forta calor del principi de l’estiu, amb ganes de que arribi de seguida I fotre’s sota l’aire condicionat a tota potència. Tan se l’en fot constipar-se, s’hi pensa quedar sota un sortidor. Quan és arriba, troba una multitud a l’andana. Ho troba força estrany, és el primer que passa, la línia no va mai plena, l’agafava gent, però no tanta gent. Camina entre persones que fan cares d’estranyades, com ell, els que van acompanyats fan comentaris mig molestos mig sorpresos. “Què dius? De veritat? No m’ho crec”. Camina fent-se pas sense arribar a copsar el sentit de cap conversa, tot I cridar la seva atenció alguna que el fa mirar enrera, mentre avança entre la gent. Torna a girar el coll endavant, per no entrebancar-se I la veu. Uns metres més enllà. A la vora, gairebé amb un peu penjant en l’aire damunt la via. Para de cop. Està maquíssima com sempre, molt seria. Mirant enlloc. Amb un pantaló pirata blanc més estret quan més amunt des dels genolls, una brusa marró fosc curta, amb un cordó per lligar-la sota el pit I donar volada sota, fins la cintura, el cabell agafat en cua de cavall. Amb unes sabates obertes, deixant a la vista, sobre el buit del final de l’andana on comença l’espai de les vies, els dits dels seu peus. És maquíssima. Fa marxa enrera, segur que ella no l’ha vist, amb la mirada fixa perduda endavant. Es fa lloc vora un banc, ple a besar. Es fa amb un raconet I es recolza en el pannell de l’estació decorat amb un anunci de iogurt per veure amb uns nois del seu tamany que somriuen a tothom. Pensa com són de cruels les coses. Ja ho diuen, ja, que quan venen mal dades, no venen mai soles.

L’Anna estava fins ara nerviosa. Surtin de la feina, ja més relaxada després de tres setmanes de marxar un quart d’hora abans, potser s’havia entretingut més del compte, però no massa, no massa. Aleshores ha patit el retràs del transport públic, que des que prenia el tramvia em comptes del metro o l’autobús ja gairebé havia oblidat. I el temps se l’ha tirat a sobre. S’ha anat posant nerviosa, no ho pas oblidat. Intenta no pensar-hi, però ja és l’hora en que abans l’agafava. Va endavant, s’acosta a les vies, no deixa de mirar als dos costats, enrera, cap a tot arreu. Es situa la primera en l’escalo de l’andana, no pot anar més enllà. Li sembla que des de allí pot veure millor entre la cada cop més gent que també espera. Però aquesta mateixa gent, que s’hi agolpa ja en l’estreta plataforma l’ha tranquilitzada. N’hi ha massa gent, pensa, ni tan sols em podria trobar entre tanta gent.

Amb l’esquena recolzada en el plafó, morint-se de calor, el Joan no pot deixar de recordar aquella tarda en que a última hora, van caure en que l’informe tenia un error important. Impossible de passar-li d’aquella manera al cap per la reunió del dia següent. Tota la feina d’un parell de dies s’havia de repassar I van ser-hi ben bé tres hores fins que van ser segurs I satisfets que els números els quadraven. Passats tres quarts de deu esperava assegut en una estació deserta I va semblar-li una aparició. Caminava cap ell, no va poder evitar posar cara de sorpresa, obrir els ulls com dos plats. Anava a saludar-la quan ella es va aturar I es va girar de cop, de cara a la via. Va pensar que no l’hauria reconegut. Hauria volgut ser més espavilat, per atrevir-se a dir-li alguna cosa, no tindria una millor oportunitat. Però, és clar, no tenia nassos. Tant de bo es tornés a girar, tan de bo s’adonés que era ell. Va semblar-li que el mirava, va estar a punt d’aixecar una mà per saludar-la I, de sobte, ella va parar un taxi I va sortir volant. Els dos o tres dies següents l’havia tornat a trobar a l’hora de sempre, però ella ja no el saludava. De fet, provava d’evitar-lo I s’allunyava tot el que podia d’allà on ell era. Si arribaven a creuar-se les mirades, la d’ella era seria I freda I de seguida li fugia. El Joan va veure-ho clar, tot I semblar-li raonablement inversemblant. Ella devia haver pensat que ell la perseguia, o alguna cosa així. Esperant sota la visera que el protegia del potent sol pensava que alguna vegada hauria d’espavilar, perquè si fos més espavilat l’hauria abordada sense tenir dubtar-hi per explicar-li que les casualitats són possibles I fins I tot divertides. I ara no sentiria vergonya d’haver de sentir vergonya de que ella el veiés, del que ella es creia d’ell. Tan era així que, quatre o cinc dies després d’allò, per deixar de molestar-la I per deixar de sentir-se com un delinqüent sota els seus ulls, sempre s’entretenia a l’hora de sortir de la feina, per perdre un quart d’hora o vint minuts. O bé donava una volteta abans d’anar fins a prendre el tramvia. I aquell dia ho va fer igual, però casualitats de la vida, portava un retràs important que els havia tornat a ajuntar en l’espera, que l’havia donat al Joan veure-la un altre cop. Li va marxar un somriure irònic.
Entre aquests pensaments el Joan cau que fa realment molt que espera I que resulta prou estrany. Para l’orella en les converses que l’envolten, absort, no s’havia ni fixat que fossin tant exaltades. Parlen d’un accident. No li sembla coherent. S’acosta més per escoltar millor, camina una mica enllà per canvia de fonts. El mateix, amb més detalls. Un descarrilament. Mira cap on l’ha vista abans, però no la veu entre la gent. Allarga el coll, però res. Camina una mica en aquella direcció, acostant-se a la vora, però només veu gent I més gent. Segurament segueix allà on era, però no si vol acostar. Torna enrera entre la gent, si les coses són com diuen, no fa res allà esperant. S’alegra que d’haver sabut que ella era allà sense haver patit cap desgràcia. Només posar el peu en la Diagonal, fora de la plataforma, la veu cent metres enllà, avançant ràpida, Carles III avall.