Danys col·laterals a Gràcia

Okupes monten una batalla campal pel desallotjament d'una casa. Sembla que les autoritats no tenien previst que fos aquell dia a aquella hora.

La Mònica vol canviar el món. Té clar que això només ho pot fer qui lluita. Parlar per parlar, ella no és d’aquestes. La Mònica no creu en els que es queixen sense fer res. Baixa a peu per Aribau i no pensa agafar el autobús cap a la facultat, perquè aquesta tarda es fa assemblea a la casa okupada que freqüenta, a Gràcia, i no hi pensa faltar. Ella no hi viu, viu a casa dels seus pares, Aribau a dalt. Però hi va tots els cap de setmana que pot i sempre que té dies lliures, i hi col•labora tot el que pot. Camina amb una amiga cap allà, amb els llibres de dret abraçats al pit. No els ha de necessitar per res, però no volia tornar a discutir amb la mare abans de sortir de casa. Ostres, té gairebé els vint-i-un anys i com la controlen! Ja és grandeta per aquestes tontèries i la treuen tant de polleguera que opta per mirar d’evitar-se-les, encara que tingui que anar amb trampetes de nena de primària. S’endinsen en la antiga vila parlant, per anar fent boca, de com són de carques els seus pares i com no entenen que les coses no poden seguir amb tantes diferències entre uns i altres, amb els de sempre fent les normes i fent-les complir. No pensen deixar que els passi com a ells; els ha anat bé a la vida, així que ja es conformen? Imperdonable! S’ha de lluitar pels que no tenen, s’ha de donar un tomb als que manen. La Mònica ho té clar i pensa fer servir les lleis que ara aprèn en defensa, per exemple, dels que demanen un sostre assequible i sostenible.

L’assemblea comença més tard de l’hora però ja ve d’una llarga estona de converses, calentes i pujades de to. Els okupants des de fa dies que són, si fa no fa, d’acord en totes les mesures i accions que es posaren en marxar per respondre l’imminent desallotjament. Només sembla pendent de decidir la força que s’ha d’emprar, qüestió però, molt discutida entre les bateries radicals i els grupets més tebis. Però si aquesta controvèrsia ja havia de ser peluda, el que més de punta estava era la comprensió dels veïns dels carrer i del barri, que eren representats nombrosament com els havien permès els assembleats, en una mostra de la seva voluntat. Com un dels portaveus va ressaltar: “tots els ciutadans han de poder donar la seva opinió sense excepcions”. Tot això no calmava gaire els veïns, vista durant els últims dies la replega de pedres, pals, caixes i fustes, sacs de runa, plens i sense, runa solta i sacs d’altres coses, mobles, armaris, portes d’armaris, calaixos, taules i cadires, pals, contrapals, contrabarres i trossos de llits, barres i bastons, tot això recollit i portat, tant de dia com de nit sense ni vacil•lar ni amagar-se, fins a la casa. Així, van passar un parell d’hores de sentir molts arguments que confluïen sense variació en les “accions de defensa i resposta” que serien irrenunciables pels okupants, si els hi obligaven, és clar, fins que els veïns van fer cap a les seves cases amb pitjors cares i expectatives de amb les havien arribat.

La Mònica i la seva amiga van seguir molt decebudes la continuació de les disquisicions assemblearies, que s’allargaren fins més enllà de la mitjanit i derivaren irremeiablement cap a les tesis de l’enfrontament. Va ser argument de massa pes el de la veïna que, encesa, va declarar que s’havia acostat a comissaria i que feia saber que els mossos li havien dit que estaven al “tanto de tot i els estaven vigilant de prop”. En cap moment s’hi van poder fer escoltar els que votaven per opcions menys violentes de resistència, com era el parer de la Mònica. Si el desallotjament estava previst per dos dies després i, si com havia quedat provat, la policia estaria previnguda per aquell dia, les accions s’avançarien a la nit immediatament abans. Fins I tot va haver qui, amb ganes de gresca i calimotxo de benzina, va postular per posar-ho tot en marxa ja per si els mossos intervenien preventivament e imprevisiblement. Es va descartar, però, considerada aquesta circumstància gairebé unànimement per impossible.

No s’hi va acostar en els dos dies següents per la casa, no fos cas que els mals rotllos comencessin i l’enganxessin per allà el mig. No volia ni imaginar-se la cara del pare, membre de la junta del col•legi d’advocats, si hagués d’anar a buscar-la detinguda. S’hi van organitzar uns bons disturbis en la nit prevista, tal com destacaven tots els diaris el matí següent. La Mònica va defensar-los amb fermesa davant del pare mentre les notícies de televisió si recreaven en les destrosses i la indignació dels veïns, que només minvava en haver-se de repartir amb la que expressaven per la folgança policial. Però per dins no se sentia gens bé de veure algun senyor que reconeixia, treien foc pels queixals. Com aquell, de l’associació de veïns de allà a prop de la casa okupada, que molts cops els havia fins i tot donat un cop de mà, els caps de setmana quan ella i era. Explicava i ensenyava com havien xafat el seu cotxe, fet servir en un moment donat com a improvisada barricada en front les bales de goma.

El dia després, divendres al vespre, es va tornar a organitzar assemblea on s’havia quedat que s’hi aixoplugarien els desallotjats, cap a Poble Nou, millor no seguir de moment per Gràcia. La Mònica no hi va fallar, acompanyada de la seva amiga. El grup dels tebis, fora excepcions puntuals, portaven completament la iniciativa en les intervencions. Els més radicals, aquells que ja no seguien detinguts, semblaven una mica superats tot i que es feien passar per desinteressats. La moguda no havia sortit de les pàgines dels diaris i encara era tema de debat en las teles catalanes. Aquest cop si s’hi van poder deixar sentir, i la Mònica estava molt d’acord amb la seva amiga, que a més pels seus estudis de Marketing sabia bastant de que parlava encara que això van preferir no dir-ho, que fora bó demanar disculpes en alguna mena de comunicat. Un noi, de la facció guerrillera, va dir que també havia vist aquell mateix senyor del cotxe per la tele i que era un bon tio i que li havia sabut greu.