En Kevin s'adormia a classe

En Kevin no era un noi gaire despert. I no només en el sentit de ser-ho per espavilat. Semblava que com millor s’ho passava era dormint i quan l’havien de llevar era un drama. A l’escola, com era d’esperar, no se’n hauria sortit any rere any si no fos pel sistema d’educació que el permetia passar de curs sense treure una sola de les matèries. Així que no va destacar en absolut i hauria passat a secundaria com un més, si no fos que va començar a adormir-se com un tronc, el que més li agradava fer, també a classe. Va ser cap als dotze anys, a meitat de curs. Dies després un professor s'en va adonar i va cridar-li l’atenció. Tothom a la classe var riure molt mentre ell feia una cara d’allò del més natural. Aquell mateix dia, a les classes de la tarda després de dinar, es va tornar a dormir. Com només el va enganxar el professor de la següent hora, en el canvi, va poder dormir ben bé cinquanta minuts.
Aquella mateixa setmana s’ho van parlar al claustre, de manera que tots els professors ja anaven pendents en les seves classes. De seguida li cridaven l’atenció i només podia arribar a agafar el son, uns deu minutets, abans que el molestessin. Els mestres cada vegada l’advertien més esverats i sorpresos, però ell continuava fent cara d’estar fent el més normal del món. La resta dels nois i noies de la classe ja no li trobaven gaire gràcia, cap a final de setmana.
Els pares van ser cridats de seguida, i van tenir una reunió amb la directora del centre i el tutor de curs del noi. En tot moment van defensar que el problema molt probablement es devia a que les classes eren massa avorrides i que els professors tenien la responsabilitat directa de fer-les més amenes pels nois i captar el seu interès. En tot moment van defensar que no estaven gens contents amb l’educació que estava rebent el seu nen, que era evident que el feia desaprofitar les seves capacitats. En molt segon terme, van reconèixer que potser el noi anava cansat, segurament per les activitats extraescolars i potser també perquè anava tard al llit, veient la televisió fins gairebé de matinada. Però en aquest últim punt els pares es preguntaven que es podia fer, si els programes més interessants els passaven tots tant tard. Aquí el tutor va dir que això era veritat. La directora el va mirar estupefacte i el tutor va quedar una mica estorat la resta de la reunió, tot i que només s’havia deixat portar per empatia.
La mare va decidir fermament que el seu nano es diria Kevin després de veure “Bailando con lobos”. El pare no va estar-ne convençut fins que no va veure “Waterworld”, però llavors no va tenir-ne més dubtes. Finalment, també van estar d’acord en acceptar que el nen deixaria activitats esportives extraescolars per fer reforç per les tardes. Al pare li va saber més greu, però va dir que per més que ell com a pare ho havia intentat, total, al seu xicot no se li donava bé.
La veritat és que en Kevin li agradava força jugar al futbol i hauria preferit seguir anant als entrenaments, però sabia que deixant-t’ho també hauria de deixar de jugar els partits dels dissabtes, que no podia sofrir perquè el pare sempre l’escridassava des de la banda i insultava els nens que li prenien la pilota. La setmana passada s’havia acabat donant de bufetades amb el pare d’un d’aquests nens. Així que trobava que pagava la pena.
Les classes de reforç no el molestaven. Des del primer dia es va adormir. Després d’un parell de setmanes el professor que les impartia va donar-se per vençut i va anar a parlar amb la directora per explicar-li que ja no sabia que fer. La directora va contestar-li que, la veritat, tant se li en fotia, que al menys aquest no impedia fer la classe com molts d’altres nois. Al claustre d’aquell mateix dijous va venir a dir el mateix, i tots els mestres van veure que tenia raó, excepte la més gran de tots i totes, que va passar la resta de la reunió remugant que què fotia ella allà i que perquè no és jubilava d’una punyetera vegada. Com sovint passava les reunions així mateix, ningú va fer-ne cas.
Bastants mesos després, en Kevin era més que feliç. Dormia gairebé totes les classes ordinàries i en les de reforç. Pràcticament només el despertaven els companys quan es tractava de fer una activitat en equip. Havia arribat a passar cinc hores seguides sense que ningú el molestés. En el claustre ja ningú n’havia tornat a parlar fins que van arribar l’evaluació de juny i, és clar, tants que es fan de seguits, en Kevin no hi estava acostumat a estar-hi tantes hores despert i en un de Ciències Naturals es va quedar torradíssim. Llavors el professor d’aquesta matèria sí va voler plantejar amb els seus companys quina nota havia de posar-li, donat que el noi no havia tingut temps d’escriure una sola línea abans d’aclocar l’ull i, per bé que veient el problema que se li venia a sobre el mestre ho havia intentat, el noi estava tant fregit que no hi havia trobat manera d’aconseguir que despertés. El docent va explicar que, tot i que habitualment totes les notes que se li posaven en el Kevin eren baixíssimes, no veia la manera de no posar-li en aquesta ocasió un zero, tot i que la normativa ho prohibia expressament.
La directora, com era habitual, va tallar qualsevol possibilitat de discussió amb el seu pragmatisme, i va decidir que els que havien de solucionar aquell problema eren els que l’havien provocat. De manera que l’escola va fer arribar un escrit a la Conselleria d’Educació exposant-t’hi el cas i demanant-los una resposta. Així va quedar solucionat el problema també per la resta d’exàmens, en que el Kevin és va adormir sense donar cap opció.
Les notes de la majoria de les matèries van quedar desertes pel Kevin i la directora, per sort, no va haver de tornar a donar-hi voltes fins a final d’agost quan preparant l’avaluació del setembre els pares es van presentar a l’escola per parlar amb ella i aclarir si el seu nano s’havia de presentar o no, i a quines assignatures. La directora no havia rebut cap resposta de la Conselleria, com podia haver estat d’esperar, i no veia cap possibilitat d’obtenir-ne una d’urgent si els tornava a escriure. Els pares no tenien cap dubte que havia de quedar aprovat de tot, perquè el noi no podia veure’s endarrerit per culpa de la mala gestió del centre.