Marine

1

Veu passar cotxes i construccions que no arribarien a barraca de suburbi en una ciutat occidental. Sotracs sense parar, en una carretera asfaltada per últim cop ja fa dècades i la pintura completament esborrada


Sent una explosió molt propera, quan es gira encara és a temps de veure el vehicle que va dos per davant del seu caure de costat. Ordenen saltar del camió. Salta i corre, s’allunya de la carretera, mira de seguir tres companys que corren darrera un sergent. Sent molts trets però no veu cap dels seus disparar. S’allunyen, buscant protecció arriben fins el petit puig que forma una roca, l’envolten, troben una petita cavitat on aixoplugar-se. S’hi ajupen per poder-s’hi ficar. Ningú no parla, només respiren amb dificulta per l’esforç. No nota gens de por. Des de la carretera arriba el soroll de trets i moviment dels camions, cap més explosió. El primer a moure`s és el sergent, que inspecciona: “N’hi ha més dels nostres amagats per tot arreu. No veig des d’on disparen aquests malparits. No val la pensa tornar-s’hi”
És assegut a terra, amb la metralladora agafada amb força, amb l’esquena contra la pedra, sota la visera que forma la roca que els fa d’escut, mira cap endavant, veu terra i desert, més enllà les muntanyes. Cap moviment. Tot el soroll i xiulets de bales prové de la carretera, just a l’altre banda. El motor dels camions accelera i s’allunya. No l’importa. Dona un cop d’ull als companys que tampoc fan cara de preocupats. Ja els trauran quan escampi la tempesta. Veu mig cos del sergent, de peu, a uns metres. No els explica que passa. Tampoc ningú li pregunta. Una figura el distreu, al fons. Sorprès, veu exactament la Mort tal i com hom la representa, ben negre i aturada de peu a uns cent metres. Tot i que no li veu gens la cara, tot i que de fet sap que la cara no és una cara sinó una calavera sense ulls, no té cap dubte que l’està mirant a ell. Ara sí que nota por, però es troba prou acostumat a tenir-ne. Així que es queda immòbil. Només torna a mirar de reüll els altres soldats i veu que ja no hi són. No el sembla estrany i se li passa ràpid pel cap que deu haver mort. Es pregunta com, perquè en principi no ha notat que el toqués cap tret fins que ha arribat on es troba i allà sota és impossible que l’arribés a atènyer. S’adona que encara sent els trets de la brega que continua a la carretera. Això el fa pensar que no deu haver mort, però de fet el posa molt més nerviós, perquè si està viu i està veient la Mort, doncs no cal ser molt espavilat per saber que es troba a punt de morir.
No vol morir de cap manera. Des que va trepitjar aquell país que sap que allà si pot quedar. Però no en té gens de ganes. El cap li bull a cent per hora, buscant-hi una sortida, com un nen que ha fet una trastada molt grossa i que es troba a segons de ser descoberta per la mare i que durant aquells segons somia miracles que de sobte succeeixen i que ho venen a solucionar tot. I li ve a la ment que si ell no vol morir, algú ho ara de fer, com en les novel·les que qualsevol ha llegit, perquè la Mort s’haurà de emportar algú sigui com sigui. Res a perdre, surt de l’amagatall a la carrera en direcció a la carretera. Comença a disparar sense saber ni tan sols cap on. Es fot en mig de la pols i el fum dels camions que encara no han escapat i el fum , en mig del fon creuat. Segueix més enllà. Encerta a veure enemics atrinxerats darrera cotxes, altres deixant sortir el cap per finestres de barraques. Dispara i encerta alguns. Quan els veu caure, es tira a terra i s’arrastra per terra el més ràpid que pot fins un vehicle proper abandonat en la batalla. Es deixa rodar fins darrera, d’esquena a terra. Aixeca el cap i mira cap al el monticle on es trobava, a uns cinquanta metres. Mira més enllà, el desert, més enllà, la silueta de les altes muntanyes. I res més.

2

Passa mitja hora de silenci. Ni tan sols passen vehicles per la carretera. Arriben nous camions. El recullen d’allà mateix estirat, com un sac, i el deixen anar a la part de darrera del camió. S’asseu. Torna a veure el mateix paisatge en direcció contraria. Tornen cap a la base. Poc a poc es va refent. Se li fa evident que ha aconseguit bescanviar la seva vida per la d’aquells pobres desgraciats. Se sent relativament orgullós de la reacció tant valenta que ha tingut, però tampoc molt, perquè es repeteix a si mateix que no tenia cap altre opció i no hi tenia res pitjor a perdre. El que l’amoïna és trobar-li lògica al final. L’opció d’haver refet el destí superant el instant que el tocava morir és el que més voldria, òbviament, però a part d’ensucrat li sembla poc creïble. L’opció d’haver-se de convertir d’ara endavant en subministrador de morts que n’evitin la seva pròpia mort, l’angoixa. No el deixa ni buscar d’altres.