Vellets com "El Molino"

Mísia inunda de fado el Palau de la Música de Barcelona en un concierto dedicado a su madre, qui va ser vedette del Molino com abans també ho va ser sa mare, àvia de la Mísia.

- A mi em cau bé aquesta Mísia - va dir en Manel.
- Au, si no l'has sentit mai cantar - va contestar la seva dona, la Rosa.
- Oh, i tant que l'he sentida! I tú també, dona, mil vegades. És aquesta noia que canta fados...
- Sí, això ja ho sentit que ho deia, Manel, no cal que m'ho repeteixis tu ara.
- Ai, dona, no t'enrecordes de res. Què em dones si et poso ara mateix un disc d'ella? - es va aixecar de la butaca i d'entre la filera llarguíssima de compact discs, ben col·locats i sense una engruna de pols, que omplien una prestatgeria vora l'aparell de música, va buscar i de seguida va trobar un en concret que va mostrar com un premi a la Rosa, que no feia gaire cas - Mira que ràpid. I aixó que m'ho remenes tot treient la pols.
- Guaita. Donc va posa'l i treu la ràdio - i el marit va fer el que li deia la seva esposa.

Fins ara havien estat sentint l'emissora de sempre, on tot just acabava una entrevista amb la cantant portuguesa Mísia i ara havien començat les notícies de les onze en punt. Després, ja s'ho sabien de cada setmana, venia un espai d'humor que tots dos trobaben que era massa exagerat i no els feia gaire gràcia. Com deia la Rosa "aquests són molt brutos, semblen de poble" i el Manel li recordava "s'ho fan semblar, què no ho veus?" i la Rosa li contestava "Oh, Ja ho sé, Manel, però no m'agraden!". Tots dos sentats en les seves butaques van gaudir la dolçor d'aquella veu que cantava en portugués. La Rosa taral·larejava seguint la música i el Manel sonreia satisfet, van sentir gairebé el disc sencer, una mica més de mitja hora, fins que l'home es va llevar i va apagar l'aparell.
- Per què ho treus ara? - es va queixar la Rosa.
- Saps que farem? Anirem a veure-la aquesta nit al Palau, que coi!
- De veritat? Oh, que bé!

Van arribar fins el centre amb el metro. Baixant a Urquinaona no van encertar amb la sortida de més a la vora del Palau, així que des de la plaça van baixar per la Via Laietana fins a la cruïlla amb el carrer Jonqueres.
- Guaita, aixó era un cine i ara és un bingo - va dir la Rosa assenyalant a la dreta mentre giraven a l'esquerra devant de la malmesa figura de Cambó. Van creuar el carrer per agafar Sant Pere Més Alt. Feia molt de temps que no hi anaven per allà i no havien vist res dels canvis que s'hi havien fet en l'edifici. Abans de comprar les entrades van donar alguna volta amb la barbeta enlaire, per mirar-s'ho.
- Després podríem tornar caminant una estoneta, què et sembla, noia?

Dit i fet. Solien fer llargues passejades i a tots dos els va venir molt de gust de fer-la per aquell espai per on feia tants anys que no hi passaven. Mai parlaven gaire mentre caminaven, però es feien prou companyia i llargues estones anaven del bracet. Baixant un altre cop Via Laietana fins la Catedral, l'avinguda semblava més molt més ample i més oberta, amb més espai per caminar, els cotxes s'amagaven en nous parkings subterranis. Mirant cap a l'esquerra, el Mercat de Santa Caterina i la placça que ara hi havia devant no tenia res a veure.
- Aqui ha tirat un munt de coses - va dir ell.
- Està molt més maco. Mira el mercat, on vas a parar - va resumir ella.

Van continuar per l'avinguda, deixant enrera la Catedral i seguint després pel carrer de la Palla fins a la bonica plaça del Pi, on van quedar embadalits i van parar una bona estona impressionats de tornar a veure aquella esglèsia. Una mica més enllà van enganxar amb les Rambles. El més canviat eren els comerços, no tenien res a veure.

- Agafa la bossa fort, que per aqui n'hi ha molt lladregot.
- Ai, no fotis home! - se la va arrambar amb força al cos.
- Sembla que no vegis les notícies. Que no ho saps, que per tot el que és aquesta zona no paren d'atracar turistes?

Arribaven al carrer Hospital. La Rambla era com sempre. Aquell lloc que tot i que l'hagis caminat mil vegades de dalt a baix, desde Catalunya fins Colom, o al revés, no deixas mai de ser com un turista més quan et trobes amb ella

- Escolta, això que deia la Mísia, que el Molino està tant deixat...
- De què parles, Manel?
- L'entrevista, no t'enrecordes? No t'enrecordes de res, dona. La cantaaaant, - va allargar l'última síl·laba - que ha explicat que ella hi va passar pel Molino i la seva mare també i que deia que ara estava molt deixat, que li havia fet molta pena.
- Ai, sí, és veritat que ho ha dit.
- Què et sembla? Anem fins allà?
- Anem. No estic gens cansada.

I en comptes de agafar el carrer Hospital, van seguir Rambla abaix fins el carrer de Sant Pau i van notar, en tot el trajecte fins que van arribar a la Rambla del Raval, com era de nova l'olor, tan especiada i exòtica.

- Això també ho dit la noia. Déu n'hi do, si han fotut a terra coses aquí, no té res que veure. - El Manel va pensar en seure en un banc, per descansar una mica, però només va veure un de lliure, d'aquells individuals nous que es posaven. Els altres dos del costat eren ocupats per uns joves, a l'ombra de palmeres altíssimes que omplien un passeig que per qui, com ells, havien conegut abans el barri resultava més que sorprenent. - En fi, gairebé som al Paral·lel.

El Molino, efectivament, semblava tancat i deixat. La Rosa i el Manel es van acostar a llegir un cartell que alguna associació de veins havia enganxat a la porta queixant-se de l'estat i la deixadesa de l'ajuntament per permetre-ho. No hi van passar gaire estona, els va fer pena. En una petita placeta allà mateix, per fi, van trobar lliure un banc i s'hi van asseure, callats, tots dos una mica tristos.

- Fixa't, no fa tants anys i fixa't. Si volies diversió venies aquí i trobaves de tot. Tant macos que eren aquests teatres, eh, Rosa?
- Tampoc havien anat més que un parell de cops, nosaltres, al Molino.
- Tampoc teniem molts diners. Però tots els cops que havia vingut jo a les atraccions a l'Apolo. Llastima que em vaig casar i es va esgarrar tot!
- Què vols dir, burro, què et queixes tú ara? Serà que estàs malament, tú, burro.
- No t'enfadis, dona, que es broma. No puc estar més content - va somriure - Si els nois d'ara, que no s'aguntant res, ho sabessin com val la pena... Però com nosaltres no ens podíem divorciar. Encara sort!
- Què et vols divorciar ara?
- Què no dona! Què no em sents? No puc tenir més sort que estan junts.

Van quedar en silenci, mirant els cotxes passar sense gaire pressa fins el següent semàfor en vermell, camí del mar o de plaça Espanya.

- S'ha de saber aguntar, Rosa. Jo també vaig tenir un temps... Bé, quan ets més jove et passen moltes coses pel cap, ja ho saps. Va haver un temps que no m'agradaves. T'hauria deixat, com fan els joves aquests d'ara. On estaria jo ara? Què imbécil hauria sigut.
- I ara t'agrado?
- Què si m'agrades? És clar que m'agrades, més que mai! No em divorciaria mai de tú - Va passar-li la mà per les espatlles i va riure satisfet.
- Donc a mi, Manel, la veritat tampoc m'agrades ja gens.
- Què vols dir ara, Rosa?
- Donc que no m'agrades. - el va mirar amb els ulls vius com feia temps que el Manel no li veia, recordant-li aquella Rosa joveneta que havia anat tants cops perseguint pel Paral·lel - Però t'estimo moltíssim.
- Va dona, anem, que tinc una gana! - es va posar de peu - El metro està aqui al costat.

La Rosa es va aixecar i va agafar-se del braç del seu home, que l'esperava.

- Em fa molta il·lusió anar aquesta nit al Palau, Manel. - I el va apretar amb força.

Esquizofrènia catalana

España se juega su pase a los cuartos de final del Mundial de fútbol contra Francia

Si el partit no té una trascendència especial, en Jordi ho viu relaxat. Fins i tot encara, si el resultat acaba per ser desfavorable, el dia següent es permet el luxe de punxar aquells companys de feina que avui, que sí que és un dia que la selecció espanyola s'ho juga i que el partit s'ho val, s'han encarregat des de primera hora de fer que no es parlés d'una altra cosa. En canvi, en dies com avui, a en Jordi no el deixa viiure la sensació d'estar dient una mentida a tothom tot el dia.

Comença per parlar de futbol, com sempre, amb aquells que avui no podran pensar en res més, nerviosos. Avui només volen saber que en penses, només volen trobar comentaris que els donin ànims - "Què farem avui? Què farem, Jordi?" - I si sempre parla de futbol, donc avui no es pot fer l'orni, tot i que ho preferiria mil vegades - "No ho sé, jo dic que guanyaran, no? Tant de bó, Jordi, tan de bó. Tu no estàs nerviós, Jordi? No home, no!" - Però sí que està nerviós, sí. Però no pel partit, sino que li han entrat els nervis quan ha tingut que contestar, no fos cas que se li notés. Però que se li notés, el què?!!

Després sempre et trobes amb algun d'aquells altres, que ja ens coneixem, perquè aquestes coses de seguida es noten - "Com patiràs per Espanya aquesta nit, eh, Jordi? Sí, donc ves que tú, no vegis!" - I tots dos riuen i tots dos miren a un cantó i l'altre, no fos cas que per allà voltés algun dels que porten tot el dia mossegant-se les ungles, desitjant que arribi el partit i se'ls acabi el patiment. Tampoc és per res, que no s'han d'amagar de res. Però, mira, per si de cas, no és cosa de molestar ningú.

El dinar a casa, amb el pare que és de Granada, es passa en aquests casos sempre parlant del partit, de si són dolents els altres i de com han jugat de millor els nostres durant tot el campionat, discuteixen per tal o qual jugador o tal o qual decissió del seleccionador, es tornen a posar d'acord, es foten amb l'altre equip. Quan marxa el Jordi es creua a la porta amb el seu germà, que entra. Es fan dos petons - "Com va tot noi? Quina merda aquesta nit, a veure si perden d'una vegada, eh Jordi! A veure, a veure, que els madrilenyos s'estan posant molt pesats" - S'alegra, envergonyit, que el seu germà hagi arribat tard per dinar. Té la sensació que s'ha posat vermell, però no n'està segur.

Si el Jordi decideix sentir la ràdio, també es fa un embolic quan sent els comentaris dels periodistes que escolta sempre: "Mira'ls que poc s'enrecorden de les seleccions catalanes, avui!" es diu per si mateix. I li fa un efecte de bàlsam fins que s'adona que s'està mirant en el mirall i es torna a trobar un hipòcrita. "Merda! tan de bó fitxés avui el Barça una estrella i parlessin d'això!" pensa.

Així que el Jordi sempre prefereix mirar-se aquests partits sol. Si fos cas que algú el convida, s'inventa una excusa. I amb una cervesseta a la mà s'enyora de l'emoció dels partits que el fan vibrar, però se sent relaxat de no tenir que dissimular-ho. Quan sona, s'en riu per dins que l'himne d'Espanya no té lletra, no ho pot evitar. I quan es fa el primer gol, s'alegra. De seguida, per això, surt per la tele gent saltant amb banderes amb el toro i no s'hi veu, no s'hi veu gens. No gaire després arriba una altra celebració. Aquest cop les cameres enfoquen un abatut jugador català del Barça, amb les mans al cap. I en Jordi pensa com li quedaria la samarreta de Catalunya, però li costa, perquè no està segur de quin color seria.

Desigualdades protegidas

Principes y princesas no se dan ni un respiro en su actividad. Esta semana se ha comentado el ejemplo de la princesa Máxima de Holanda, que no para de obligaciones, ¡pobre!

Como casi todas las mañanas, aquélla de finales de junio también se encontraba en su amplio despacho de palacio, poniendo su rúbrica a leyes que días antes habían sido aprobadas. Así lo encontró su nieto, que se anunció tocando dos veces en la puerta abierta.

- Abuelo! Buenos días!
- Hola, cariño, ¿has venido con tu padre?
- Sí, está ahí fuera - el chico dió la vuelta a la mesa y se sentó en un brazo de la butaca de su abuelo, le besó en la mejilla y le pasó un brazo por la espalda, cariñosamente. Era ya muy alto para sus 16 años. Tomó uno de los documentos de una de las pilas de la mesa - ¿Siempre firmando, eh, abuelo?
- Ten cuidado, no desordenes los papeles. ¿Cómo ha terminado el curso, hijo?
- Muy bien, abuelo, por supuesto! - dijo orgulloso.
- Muy bien, cariño. Ya estás a un paso de la universidad, no es verdad? Vamos a tener que empezar a hablar de este tema con tu padre, hijo. ¿Tu qué prefieres? ¿Te gustaría ir a Estados Unidos, a la misma universidad que fué tu padre?
- No lo sé, abuelo - el chico ya se había levantado y paseaba distraído por la habitación, pasando los dedos por los libros de la nutrida biblioteca y leyendo sólo por encima sus títulos, la mayoría de tratados o enciclopédicos que no le despertaban el menor interés. Se giró de repente, como quién recuerda algo de pronto - Abuelo, ¿Vienes esta noche a Alemania a ver el partido con nosotros?
En ese momento entró en la habitación su padre.
- Hijo, sabes que no puede venir. Ya sabes como funciona: Nosotros no podemos viajar así como así, porque ahora lo decido - el abuelo sonreía a su nieto tras las pilas de documentos, a un lado los firmados, al otro los por firmar. Ante la cara desilusionada del chaval, intercedió:
- ¿A qué hora tomáis el avión? No tengo compromisos hasta la tarde y como imagino que vosotros tampoco los tenéis, podríamos ir a comer juntos ¿Qué te parece? - Dirigió su pregunta al chico, que recobró raudo la sonrisa.

Una comitiva de vehículos oficiales salió pasado mediodía de palacio. Tomaron la circunvalación para evitar entrar en la ciudad. Encontraron la clásica cola de los trabajadores que apuran el descanso de mediodía para conseguir comer en sus casas, pero las sirenas de la caravana y la colaboración de los agentes de tráfico que por allí se encontraban, liberaron con presteza un carril de la vía, y así, sin necesidad de aminorar ni un segundo la marcha, alcanzaron rápidamente el barrio residencial donde se encontraba su destino: Una antigua finca reconvertida en restaurante tras su adquisición por el reconocido restaurador tres estrellas Michelin quién ahora, cual retiro, había trasladado su gracia en los fogones desde su archifamoso establecimiento del centro histórico de la ciudad a este nuevo entorno que consideraba, según sus propias palabras, "más natural, refrescante e inspirador", haciendo viajar con él a una legión de seguidores de las clases más pudientes y refinadas que, pese a que el original continuaba abierto, lo habían abandonado para seguir disfrutando de las excelencias del mago de las recetas. Recientemente se había añadido un campo de pitch & put en el terreno anexo, que se consiguió recalificar desde zona verde a deportiva, logrando el punto justo de confortabilidad que requería el entorno.

Todo estuvo preparado a la llegada de los ilustres comensales. Personalmente salió a recibirles el renombrado chef y les acompañó hasta el saloncito privado que solían utilizar en sus visitas. En su camino, fueron multitud las mesas desde las cuales se levantaron personajes asiduos al papel couché para rendir saludo y reverencia al monarca y sus familiares, ante el más relajado celo adoptado por los cuerpos de seguridad nada más entrar en el restaurante.

Disfrutaron de la privacidad, de las bonitas y agradables vistas a las calles y los greens del campo y, por supuesto, de los deliciosos y elaborados platos regados por fabulosos caldos con los que fueron obsequiados, literalmente. Porque en la despedida hubo la visita requerida del genial cocinero y fue colmado de halagos y fueron recordados los maravillosos y asombrosos sabores experimentados, pero sin embargo no hubo cuenta en la mesa ni transacción alguna visible ni oculta.

A la salida se repitieron los besamanos y reconocimientos a la familia real, aunque más breve todo ello, pues ya llevaban alguna prisa. Alguien se atrevió a arrancarse en un aplauso y enseguida fue seguido por todos los demás allí presentes, incluidos los camareros.

En el exterior esperaba la hilera de coches negros. Antes de entrar en ellos el abuelo se despidió de sus hijo y nieto:
- Bueno, hijo - le dijo a este último, tomándole de los hombros - a ver si le das suerte a nuestra selección.
- ¡Claro, abuelo! Te llamaré en cada gol que marquemos - se besaron.

La comitiva de vehículos se dividió en dos: Unos tomaron el camino de vuelta por donde habían llegado y el resto cogieron en dirección contraria, hacia el aeródromo militar.

Rodes de molí

o bé: Eleccions 2ª part

De com tots guanyen i ningú perd: Siguin quins siguin els números tothom els pinta al seu gust i, escolti, tan contents!

Jubilat com era ja feia més de quatre o cinc eleccions, el dia després sempre confiava que el seu diari preferit l'ajudaria a aclarir els resultats i el que es deprenia. Amb tot el matí per davant, demanava un bon entrepà i un gotet de vi negre i s'asseia en una taula gran per poder obrir bé les fulles. Quan arribaven el vi negre i les olives, gentilesa de la casa, ja s'hi havia ficat de cap a la "feina".

Com gaire bé tothom, primer llegia els titulars, però a diferència de la majoria ell no passava pàgina sense haver localitzat primer qualsevol article d'opinió que s'hi pogués amagar i haver-se'l empassat sencer. I el dia després de les eleccions hi sortia un per full. Era matemàtic: Podia trobar una pàgina per partit polític i reaccions, i cada una amb el seu comentari de text opinador.

"...se trata de una victoria mayoritaría, resultando el gran ganador...", les primeres veus eufòriques que propaguen el triomf l'arriben de seguida. Li queda molt més clar una mica més enllà: "Victoria por goleada... los ciudadanos expresaron un apoyo rotundo, amplio, generoso...". Però compte, no es deixés enganyar, perquè qualsevol lectura diferent d'aquesta, que és inapel·lable, no respondria a la realitat. I d'aquestes lectures, llastimosament, s'en faran. Ha d'anar prou advertit "...malabarismos no, se ha ganado de manera apabullante y nadie puede capitalizar la abstención..."

No és infreqüent que si un troba defenses massa fermes i vehements d'una postura, aquesta comenci a crear-li dubtes. Amb una mossegadeta al deliciós entrepà i un altre glopet de vi, s'adona que la cosa ha estat més renyida, que menys mal, que sí, però, ai! "...todo el mundo puede sacar tajada: Los contrarios porque la participación no ha sido para tirar cohetes; los partidarios, porque han ganado clamorosamente...". I poquet a poquet, es va enfosquin el panorama: Ja no està tan clar això que diuen, que hi ha un guanyador "...la mitad de la ciudadanía ha dado la espalda..." I ja va fent-se notar que s'ha d'escoltar aquells altres, els que han votat un altre cosa, que segurament tinguin raó "...La duda sólo radica en el grado de legitimidad. Debe orientarse con responsabilidad la aplicación del resultado..."

I és que a hores d'ara ja es veu clar, que les ombres no són només ombres: És que ni ha sortit el sol! Encara que es vulgui vendre fum, la gent no s'ha de deixar enredar "...la escasa calidad de la democracia, la insistencia en predecir mal tiempo para evitar la abstención..." Senyors, de victòria res de res: Això a estat una gran derrota! "...la gente no fue a votar! Esto es una dictadura! Pronto correrá la sangre..." Res del que s'ha votat té validesa alguna i ja s'anuncia l'inminent desastre en que tots plegats ens hem ficat.

Mentre escurava el tallat, amb l'altre mà deixava damunt la taula el preu de l'esmorzar. Jubilat com era, amb més anys que panys i més temps que ganes, cada matí marxava cap el parc. Caminava una estoneta si feia bon dia; s'havien d'estirar les cames. Es deixava per llegir a la tarda, a casa, els resultats de les eleccions. Ja els sabia a grans trets, com tothom, des de la nit anterior, però s'hi entretindria amb el detall per ciutats i poblacions. El que més el divertia ja ho havia fet: Que les rodes de molí l'intentessin fer combregar.

Abstenció

O bé: Eleccions 1ª part


Celebració del referéndum per l'aprovació del nou Estatut de Catalunya amb la victòria del sí marcada per la fluixa participació.

Es van llevar ben d'hora, fet que només agreujava el mar humor que la Maria portava a sobre tot el cap de setmana. La culpa del seu estat d'ànim la tenia sobretot la maleïda sensació de no haver pogut aprofitar els dos dies tal i com els venia de gust: A la casa de la platja i descansant. Que el seu marit, el Pep, sembles indiferent al respecte no ajudava gaire. Semblava que feia bastant bon dia, contradint la previsió; potser encara podrien "arreglar" el diumenge.

Però primer van enfilar cap el geriàtric on era el pare de la Maria. No era la visita semanal, que ja l'havien cursat dimarts passat, com tots els dimarts. S'hi havien d'arribar per causes excepcionals: El dimecres a la nit van trucar de la direcció que s'havia produït un "incident" amb el seu pare com principal protagonista. Incident que la persona que els trucava qualificà com "una mica greu per la convivència del centre"..."Fora bó que s'hi acostessin per tractar-ho personalment, si us plau".

Va deixar el Pep al cotxe - "vols que t'hi acompanyi? No, no es necessari. Què sí, ja t'hi acompanyo, dona! No, millor hi parlo sola, que hem posaré menys nerviosa. Bé, no triguis gaire" - El comentari final, el Pep, se'l podia haver estalviat. Va haver de tragar dos cops i fer-se la despistada, aturant-se i remenant el bolso uns segons, perquè li baixés la mala llet i no entrar-hi amb ganes de menjar-se algú. Des del cotxe va sentir la veu del seu marit - "Què busques? No res, el móbil".

La Maria va passar la recepció i el saló-menjador a tota presa, sense mirar gaire al voltant i dient bons dies a l'aire; no volia que l'enxampessin abans que hagués pogut veure el seu pare. El va trobar com sempre: Amb la cadira de cara a la finestra, de costat a la taula on prenia tots els àpats. Com que era molt d'hora, encara no les nou, s'hi veia molt poc moviment; a diferència de les tardes dels dimarts, s'hi respirava tranquilitat i silenci. A l'altre banda de la taula del pare de la Maria, només un altre iaio esperava assegut, amb un got d'aigua a la mà, que se servís l'esmorzar. Les cambreres ja movien. La Maria es va ajupir davant el seu pare, va collir el mocador que tenia aquest sobre les cames i va eixugar-li la vora del ull esquerra, que després de l'embòlia sempre llagrimejava.
- Bon dia, pare. Has vist qui ha vingut, quina sorpresa? - va dir en veu molt baixeta. El pare la va mirar i va allargar la mà fins posar-li al cap, amb dolçor.

Alguna de les cambreres devia d'avisar el director, el senyor Pérez, perquè la Maria el va veure arribar parlant-li de lluny:

- Ja fa uns dies que els esperem. Els vam avisar el dimecres.
- No he pogut venir abans; he tingut molta feina.
- Sort que m'ha trobat avui, si no no hagués pogut parlar amb vosté i és important. Normalment no hi sóc els diumenges; avui sí, per les eleccions. Però normalment, un diumenge no m'hauria trobat.
- Sí, no m'esperava trobar-lo. - la Maria hauria preferit parlar el que fos que havia passat amb qualsevol de les infermeres. El director va passar per alt el comentari, com si no l'hagués sentit, va acostar una cadira i va seure. A la Maria encara la va fer sentir-se més molesta amb aquell imbécil el que decidís exposar "l'incident" allà mateix, sense ni tan sols portar-la al seu despatx o fer un apart.
- L'altre dia el seu pare va tornar a tenir una actitud violenta. Pensi que no és el primer cop que passa - com si la Maria no ho sabés, que no era el primer cop - Es fa molt díficil passar per alt aquestes situacions que dificulten la convivència de tots els avis...
- Ja ho hem parlat abans, sr. Pérez - va interrompre'l - El meu pare està malalt, vosté ho sap millor que jo. Em sap molt de greu pel senyor que hagi rebut, molt de greu. Digui'm: Qui és l'altre avi a qui va fer mal? M'agradaria disculpar-me amb ell, en nom del meu pare.
- De fet podria haver sigut pitjor perquè era gent de fora. I dic que podria haver sigut pitjor, perquè fins i tot ens podrien haver denunciat. Al centre vull dir. Imaginis - va dir sever el director.
- Ha pegat a visites d'un altre avi? - es va posar de peu la Maria, que encara era amb el mocador del seu pare a la mà, posant més atenció en el que deia aquell brètol.
- Més o menys. Havien vingut pel tema de les eleccions, per informar els avis. Però en fi, això no és trascendent. El fet és...
- Perdoni - la Maria va tornar a interrompre el Director, sobtada pel que el senyor Pérez considerava intrascendent - Van venir qui? I a informar els avis... de què?
- Com sempre que es fan eleccions - va assentir el señor Pérez - Alguns partits ens envien representants per informar els avis...
- Com cada cop que es fan eleccions? - la Maria no se'n sabia avenir - Com és possible que vinguin aquí a menjar el cap als avis i vosté deixi fer? Però com és possible això?
- Escolti, els avis també tenen dret a estar informats o és que a vosté no li sembla!- la discussió va pujar de to.
- Si a algún d'ells l'interessa anar als mítings que fan els partits, donc molt bé: Que vinguin aquí a recollir-los i els hi portin. Però venir a fer-lo aquí, mare meva, quina barra! Què potser venen del partit que vota vosté, senyor Pérez, o venen de tots?
- Escolti no li consenteixo que posi en dubte la meva integritat - es va posar en peu l'home, notablement molest i esverat.
- Miri, senyor Pérez, no tenim res més que parlar - va dir la Maria amb veu molt més calmada - si vol que li digui, ja els està bé el que es van trobar.
El senyor Pérez va marxar sense dir res més, enfurismat. La Maria va tornar a ajupir-se davant del seu pare.
- No et preocupis que no et faran fora. Els diners són el que importa, com a tot arreu - va xiuxiuejar la Maria.
- Va ser boníssim; el seu pare va estar fantàstic - va sentir que li deia l'avi de l'altre costat de la taula. La Maria va tornar a posar-se de peu i va veure que somreia - El seu pare els va fotre fora. Es va adonar de seguida qui eren i a que venien, i tant bon punt es van acostar a aquesta taula, va agafar el bastó i va començar a fotre bastonades, cridant "Visca Catalunya, botiflers! Visca la República". Gairebé s'aixecava de la cadira. Mare de Déu si hagués vist les cares de por que feien! I el Pérez també, que anava amb ells - L'avi es moria del riure i ho anava explicant entre gargallades. A la Maria se li va contagiar el riure. - El seu pare es fa el tonto, però no en té un pèl de tonto, ja ho crec que no en té! La va fer ben grossa l'altre dia!

Va sortir encara rient del geriàtric, pensant en l'escena d'aquells propagandistes fugint d'un avi en cadira de rodes que fumia cops de bastó a l'aire. Va pujar al cotxe i abans que el Pep digués res, li va deixar anar:
- Escolta: T'interessa molt votar? Perquè si no t'interessa gaire agafo directament l'autopista i tirem cap a dalt.
El Pep la va mirar confús, bocabadat. Va haver de pensar abans de respondre:
- No ho sé... Però no ens hem llevat tan d'hora per tot això del teu pare i de votar?
- Mira, sí, però ara m'és igual. Jo passo; Tu hi vols anar? Si vols anar a votar, tornem, però si no, agafo directament l'autopista, que al meu pare ja l'he vist.
- No, fes, fes. A mi m'és igual. Maria, què ha anat tot bé allà dins, amb el teu pare?